Cuentos de hadas II

| |


"Si més no, Oyra és la més pàl•lida de totes elles. La seva blanquinosa llum esmorteix la resta de brillantors del món només en acostar-s’hi, com si tinguessin vergonya al veure tanta brillantor i preferissin passar desapercebudes. Res és més pur.

Llargs cabells d’un vermell tan ardent que faria enrojolar al mateix Foc en persona. Tan calents que cremen les partícules despistades que habiten el vent sense que ni tan sols puguin reaccionar. Nas camús. Ulls tan foscos que no es podrien ni veure reflectides les més grans alegries en ells. Tristos. Buits. Ulls que sembla que estiguin eternament buscant alguna cosa molt important i mai arriben a albirar-la.
De formes gràcils i delicadament petites. Mai ha tingut ales. Salta amb l’aire com si formés part d’ell. Sense emetre ni el més lleu so. Mai escapen tampoc ni les més mudes paraules de la presó de les seves cordes vocals. Diuen que ningú ha sentit ni un sol cop la seva veu.

Sempre ha estat sola. Mai ha conegut l’escalfor de sentir-se estimat. Mai ningú l’ha escoltat. Només les nits de tempesta semblen fer palpitar el seu petit cor. Ha estat [sobre]vivent últimament a una fosca i morta ciutat costera. " (Leyendas xoulianas del norte perdido)

0 comentarios: