"De totes les criatures que habiten aquest ampli i variat món, són potser les fades les més difícils de trobar. No, no em refereixo a les típiques fades que ens han fet imaginar des de ben menuts. Sempre ens han fet creure que són autèntiques models en miniatura i amb ales de papallones enganxades a l’esquena com qui pega les peces d’un gerro trencat per accident. Res més lluny de la realitat. Un altre cop fallen els fonaments i només hem sentit el que ens deien.
No es tracta d’esquelètics ens atractius i alats creats per la màgia. No són atractives, ni tan sols tenen un sexe definit com a tal, almenys no segons la qualificació que la humanitat sempre ha intentat mantenir entre la resta d’espècies i fins i tot la seva. Nassos punxeguts, camussos, arquejats, petits o enormes. O amb forma de fletxa. Aerodinàmiques, sí, però la seva constitució no s’assembla en res a la nostra. O en gairebé res. Formes que suggereixen deformacions que no són tal, i fins i tot boques que desafien les normes més bàsiques de la flexibilitat muscular. Ales, això sí, però no de papallona ni cap cursileria semblant. I màgics? Depèn del que entenem per màgia. Dos de quatre. Déu ni do. Un cinquanta per cent no està gens malament, tenint en compte que qui les anomenà per primer cop no les deuria haver vist gaire bé. A saber quantes copes de més deuria dur per considerar-les atractives.
És la nit el seu hàbitat natural. Quan les ciutats i pobles somien en el més pur estat de letargia. Creixen de les flors seques, mortes, arrancades abans de florir. Quan l’últim pètal inert es desprèn amb delicadesa del sèpal. Hereten la diversitat pigmentària d’aquestes portant-la a la seva màxima expressió com una basta imitació d’un quadre impressionista. La llum altera el seu color quan les fades la traspassen, sense poder oposar cap resistència, com l’aigua que no pot escapar de ser tacada per una gota esquiva d’aquarel•la. " (Leyendas xoulianas del norte perdido)
0 comentarios:
Publicar un comentario